Tan lliures com vulguem

esitjar bones vacances hauria de ser més que una fórmula de cortesia a l’ús per aquestes dates. Per això, a més de desitjar-vos a tots i a totes bones vacances, aquestes ratlles volen ser també un reconeixement a la feina que tots plegats heu dut a terme durant aquest curs que ara acaba. Són molts els projectes en marxa, molts els entrebancs i moltes les pressions, les presses, les urgències. Així van les coses, i no sempre perquè un les vulgui així. Però la nostra feina segueix sent, malgrat tot, fer avançar el país; per això hi som.
Aquesta no és una qüestió menor, ans al contrari. En moments que la política es percep desprestigiada, quan decisions impopulars impacten directament sobre el sector públic i les persones que el conformen, quan el servei públic és criminalitzat i es transforma en l’ase dels cops per molts errors i frustracions acumulats, aquells que fem les coses, bé o malament però sobretot de manera honesta i convençuda, aquells que no tenim res a amagar, que som transparents, hem de fer sentir la nostra presència.

Perquè ficar tothom en un mateix sac és, fonamentalment, injust; i si a aquesta societat li restés un xic d’ètica se’n guardaria ben prou, de fer generalitzacions injustes. Això ho sabem molt bé els servidors públics. Ho saben els treballadors i funcionaris públics i ho sabem els que ocupem càrrecs polítics. Ho saben els empresaris que hi dediquen tot el seu temps i els treballadors que els ajuden a mantenir-se en un món complex i implacable.

Per això és temerari, inconscient i poc intel•ligent afirmar que tots els polítics són això o això altre, o maldir dels treballadors de l’Administració. O fer el mateix sobre els empresaris, els taxistes, els paletes, els dentistes o els treballadors del metall. Al capdavall, hom hauria de saber que fer afirmacions amb pretensions d’absolutes comporta que altres les puguin fer de nosaltres, a banda de ser un símptoma inequívoc de totalitarisme. Ens cal, com a societat, concentrar energies per recuperar valors com l’esforç, l’honradesa, el rigor o la valentia, que semblen haver perdut el seu lloc en benefici de la competitivitat, la cobdícia, la manca d’escrúpols, el tant se me’n fot. Ens cal, a tots plegats, fugir del tòpic, de la frivolitat, de les aparences, i anar més enllà.

Nosaltres sabem del cert que abans que res hi ha l’honestedat, la convicció, i la necessitat d’acomplir el deure per al qual hem estat cridats; i la satisfacció de la feina ben feta, i un munt de bona gent que creu en la responsabilitat, la justícia i la solidaritat.

Aquest país nostre serà imparable si creiem en nosaltres mateixos, si sabem destriar el gra de la palla, si els arbres, a voltes de branques molt espesses, ens deixen veure el bosc. Serem tan lliures com vulguem si sabem deslliurar-nos dels artificis i som capaços de créixer com a persones i com a ciutadans, si aprenem de les dificultats i no repetim els errors, i si treballem plegats .

Més enllà dels egoismes, dels individualismes, dels projectes personals, hi ha d’haver la participació en els projectes col•lectius, el sentiment de pertinença a un col•lectiu, que assegura que els objectius comuns es consoliden i ens fan millors, tot per damunt de beneficis immediats i inconsistents. No descobreixo res, perquè, fa molt de temps, un vell proverbi de l’Àfrica ja ho apuntava: “Si vols anar ràpid vés sol, però si vols arribar lluny vés acompanyat”.

Per nosaltres, i per Catalunya, així ha de ser.

Per tot això, i perquè ens ho mereixem, pel que ha estat i pel que ha de venir, per la feina feta i la que farem, tingueu un bon estiu i unes vacances profitoses.